divendres, 6 de gener de 2017

La Monarquia federal del carlisme

Del programa tradicionalista (1925)

Hi ha una llei sobirana que regeix l'existència i constitueix el modo d'ésser íntim i essencial de fotes les coses. La unitat i la varietat. En la constitució de les societats no falta aquest a llei, en la que es manifest a la unitat per mitjà del poder, i la varietat per les jerarquies, elements ambdós necessaris en tota organització social, quina coexistència, al mateix temps que cumpliment de l'ordre divinament establert, és garantia de la llibertat del poble.

La monarquia cristiana acompleix perfectament aquesta llei per la constitució del poder únic, estable i limitat. Unic en la persona del rei, en qui s'actua; estable en la seva família, en qui es perpetua; limitat, perquè ho està per les jerarquies socials que constitueixen l'element natural i orgànic de residència material enfront del poder. No falten Corts en la monarquia tradicional; però aquestes Corts no són poder, sinó limitació del poder i resclosa contra els seus desbordaments.


Res més lluny de nostra Monarquia que un poder absolut, sens límits; aquest poder ultratja a la divina majestat, atribuint a l'home lo que sols a Déu perteneix, i ofén a la dignitat de l'home, sotmetent-lo del tot a la voluntat d'un altre horne. El Tradicionalisme estableix dos límits al poder: un per dalt, la llei de Déu i de l'Església; altre per baix, les jerarquies socials i el règim corporatiu, la sobirania social, segons frase d'en Vázquez de Mella.

No som, doncs, absolutistes, rebutgem amb energia aquest qualificatiu. Aspirem a la restauració de la monarquia federal. Creiem com l'il·lustre Gabino Tejado, que

«España es una federación de regiones formadas por la naturaleza, unificadas por la Religión, gobernadas por la Monarquí a y administradas por los Concejos.»


Gabino Tejado (1819-1891)

O en altres termes: «España es un conjunto de repúblicas regidas por una monarquía». Però, al parlar de federació, no ens referim a la revolucionària, això és, a la nascuda del pacte establert entre l'Estat i les regions. Segons aquesta teoria, la única font de dret és el contracte. Nosaltres som partidaris de la federació històrica que suposa que l'Estat, com resultant que és i posterior, per tant, a unes regions que existien ja i tenien personalitat històrica i jurídica determinada, no pot fer perdre a dites regions, a l'unirse en concert mútuu u per a formar un Estat superior, els drets, llibertats i prerrogatives de que disfrutaven abans de federar-se, sinó que, lluny d'això, les regions, dintre de l'Estat comú, mantenen aquella part de la seva individualitat que consideren privativa seva. I així Catalunya, per exemple, a l'unir-se, primerament amb Aragó, i després amb Castella, per pactes matrimonials, no perdé la seva personalitat jurídica i històrica, sinó que té el dret de conservar-la amb totes les llibertats inherent a la mateixa; de manera que en el règim tradicional l'autoritat del monarca ofereix distintes modalitats: una com a Cap de l'Estat espanyol; altra com a Comte de Barcelona, i altra com a Senyor d'Alava, Biscaia i Guipúscoa, etc. El subjecte de la sobirania és un mateix en l'Estat i en les regions; però les manifestacions del poder són diferents en lo que privativament correspon a aquelles.

Espanya, per a ésser lliure, necessita abans que tot tenir un Govern esencialment descentralitzador; una Monarquia federal. Deia el vescomte de l'Esperança que Carles I matant les Comunitats de Castella i Felip II prenent els furs d'Aragó, inauguraren una política centralitzadora que havia d'ésser funesta per a l'administració d'aquells regnes, i afegia:

«Lo decimos sin inconveniente y sin temor; no vamos a resucitar lo pasado, vamos a echar los cimientos para lo porvenir. Lo pasado lo recibimos a beneficio de inventario, como una herencia de donde hay mucho bueno que recoger y mucho malo que rechazar. Rechazamos pues, francamente, el centralismo de la monarquía absoluta. Tal vez Carlos I y Felipe II fueron movidos por un interés superior al interés de la administración, pero sea de esto lo que se quiera, el hecho es que política y administrativamente hicieron mal, y mal hicieron también sus sucesores en continuar con semejante sistema.»


"Vizconde de la Esperanza",
pseudònim de Julio Nombela (1836-1919)

Urgeix, doncs, retornar als temps de la gloriosa monarquia tradicional en la que les regions i els municipis eren lliures, amb la cristiana llibertat que va fer tan gran i poderosa a la pàtria espanyola en altres temps. Sense aquesta llibertat, que té el seu fonament en el dret i en la història, la vida política i la prosperitat del poble resulten impossibles.

EL CORREO CATALÁN (Barcelona, 1925)

Reproduit per LLIBERTAT (Igualada, 14 de març de 1925)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada