Entrevista en 1980 a Lluis G. Ventalló, carlista terrassenc i Governador Civil de Lleida l'any 1938

LLUIS G. VENTALLÓ, FRANQUISTA SENSE RECANÇA 

Lluís G. Ventalló i Vergés (1903-1980)

Em va rebre amb una gran cordialitat quan jo vaig anar a trobar-lo, una tarda de començaments de febrer, al seu despatx del Raval. Vaig ensenyar-li uns quants números d'AL VENT, revista que ell no coneixia gaire a fons i vaig comentar-li unes quantes de les entrevistes que he anat fent a distints personatges de la vida terrassenca, de totes les tendencies i activitats. Ell s'ho anà mirant, encuriosit, i acceptà esdevenir un més de la "colla" de "Terrassencs/Terrassenques" sense cap mena d'insistència per part meva. I és que es tracta d'un home acostumat a manifestar-se públicament i a dir les coses sense embuts ni mala consciència, o almenys aquesta és la impressió que jo he tret de la meva trobada amb ell, un home que sol dir el que pensa, ni que el que pensa pugui no agradar a molta gent. 

Ell és Lluis Gonzaga Ventalló Vergés, una de les "vaques sagrades" de la dreta més pura i dura de la nostra ciutat. Una persona que alguns qualifiquen de "nostàlgic", altres d'"ultra" i els més ponderats, simplement de franquista. Però amb la diferència, respecte a molts, que ell ha estat franquista —i franquista convençut— abans i continua essent-ho ara. Perquè Lluís Ventalló —germà del conegut periodista demócrata, catalanista i també terrassenc Joaquim Ventalló— no posseeix "recanvi" de camisa: la seva camisa ideológica continua sent la blava, complementada amb la boina vermella per fidelitat als seus origens tradicionalistes d'abans de la "unificación". 

Vam concertar l'entrevista uns dies després del contacte inicial, a les onze del matí. El seu despatx d'advocat encara en exercici és molt més que el despatx qualsevol d'un professional: és un àmbit on la història del segle —o una part i una interpretació concretes d'ella es fa embolcalladora presència. Hi ha records de l'época que el senyor Ventalló va ser secretari particular del diputat Alfons Sala; o de quan fou per uns mesos governador civil de la "provincia" de Lleida, l'any 38, en plena guerra; o de les seves relacions cordials amb alts personatges de la dreta espanyola més conservadora com Calvo-Sotelo, José Antonio, el General Primo de Rivera o el mateix Franco. Entre altres documents i "peces de museu" que Lluís Ventalló conserva, i amb moltíssima cura. 

COMENÇÀ DE PERIODISTA 

Una trajectòria densa, doncs, i que tot just hem començat a albirar. Una trajectòria que gairebé es confon —com en tot home públic— amb la mateixa vida, i que té els seus origens un 26 de desembre de l'any 1903, quan Lluis Ventalló neix a Terrassa al si d'una família benestant. "El meu pare, Domènec Ventalló Homs, era notari. Però es pot dir que no el vaig arribar a conèixer, ja que quan jo tenia tot just un any ell va morir d'una angina de pit, deixà nou fills, el més gran dels quals tenia quinze anys. Jo era el més petit. Això va portar dificultats económiques a casa, i encara sort que el meu pare disposava d'un petit patrimoni consistent en unes cases, que es van anar venent a mesura que els fills vam anar-nos educant". 

-Quina era la tradició política de la familia? 

-EI meu pare, tot i que no es va ficar mai activament en política, era d'idees tradicionalistes. El meu avi, Domènec Ventalló Llobateras, doctor en farmàcia —i que té dedicat a Terrassa el carrer del Dr. Ventalló—, va ser, en canvi, un polític actiu. Era alcalde de la ciutat al moment que va esclatar la Revolució de Setembre del 1868, de manera que va haver d'entregar la vara al comitè revolucionari, ja que ell era monàrquic conservador. Jo vaig créixer, doncs, influenciat per les idees tradiclonalistes, de les quals no he renegat mal. 

Al cap de dos o tres mesos de morir el pare, la família de Lluís Ventalló es traslladà a Barcelona, i no tornà a Terrassa fins l'any 17 quan un dels germans, Narcís, vingué aqui a establir-se d'advocat. Lluís es decantarà també pel Dret, i estudiarà aquesta carrera com a lliure a la Universitat de Barcelona. "Però el meu primer treball va ser com a redactor del diari "La comarca del Vallés" a partir de 1920. Cada dia em tocava fer el recorregut pels centres oficials de la ciutat buscant notícies, i retallava també coses d'inte-rés de la premsa de Madrid i Barcelona. "La comarca del Vallés" era una publicació fonamentalment conservadora que havia fundat el meu oncle, Josep Ventalló Vintró —que era metge i fou tam-bé alcalde de Terrassa—, i que posteriorment dirigiria el meu germà Narcís" 

SECRETARI PARTICULAR D'ALFONS SALA 

L'u d'agost de 1921, Lluís Ventalló tindrà accés al primer dels seus càrrecs importants. Alfons Sala —home dretà i no gens catalanista, però sens dubte el polític més important que ha donat Terrassa dins la història contemporània— el nomenarà el seu secretari particular. "La meva opinió de l'Alfons Sala és que era un home que es desvivia per Terrassa i per tot allò que fos terrassenc. Un home molt modest. A Madrid es va captar les simpaties de tots els parlamentaris, fins i tot dels d'ideologies completament adverses. Em consta, per exemple, que en Largo Caballero, l'Indaleclo Prieto i fins i tot el mateix Macià el tenien en un gran concepte. Cambó i ell, en canvi, no es portaven bé, perquè estaven enfrontats per la qüestió de l'Estatut d'autonomia de Catalunya. Cambó volia que l'Estatut elaborat pels parlamentaris catalans es portés a debat a les Corts, i en Sala propugnava que s'aprovés primer una llei donant autonomia als municipis. Això passava l'any 18, i d'aquí va venir una polèmica i una lluita que va tenir la seva transcendència a Terrassa. La pugna entre el "salisme" i el catalanisme de la Lliga va ser un episodi molt desagradable de la vida local, que sembrà la divisió fins i tot entre les mateixes famílies". 

-Per a vostè, Alfons Sala i el "salisme" eren clarament anticatalanistes? 

-Evidentment, no eren catalanistes. En Sala propugnava coses a favor de Catalunya, i representava la defensa d'una catalanitat —no pas d'un catalanisme— que mai no pogués derivar cap a un començament de separació. És a dir, propugnava una descentralització administrativa màxima, però deixant de banda les qüestions de sobirania. 

-Quina diferència hi ha, en el seu criteri, entre "catalanisme" i "catalanitat"? 

-Jo considero que el catalanisme és una progressió dinàmica que va augmentant a mesura que passa el temps, i pot derivar fàcilment cap al separatisme. La catalanitat, en canvi, és un sentiment d'amor a Catalunya, però sense contraposar-la per a res a les altres regions d'Espanya. Jo em sento molt català i, a la vegada, molt espanyol. 

Una distinció molt curiosa, aquesta de "catalanisme" i "catalanitat". Però després veurem com la teoria del senyor Ventalló li ha generat també una certa pràctica. Continuem de moment amb el "salistne". "S'ha dit sempre que el "salisme" només representava els interessos dels empresaris, i jo puc assegurar que a en Sala el votaven molts elements obrers i republicans. Ell era un empresari amb sentit social, i una de les seves preocupacions màximes era que es reglamentés tota la qüestió laboral, que no ho estava gens en aquella època. Precisament no fa pas gaire vaig publicar una carta al director a "La Vanguardia" que feta referència a aquest tema, sortint al pas d'unes declaracions que va fer el Josep Benet a la televisió. Benet venia a dir que en Sala era partidari que treballessin les dones i els infants a les fàbriques. Mentida! L'únic que en Sala propugnava és que aquesta mena de treball no fos prohibit, tal com volien els socialistes. Però exigia que fos convenientment reglamentat. 

Lluís Ventalló continuà essent secretari quan Alfons Sala fou, durant quinze mesos del període de la Dictadura —als anys 24 i 25—, president de la Mancomunital de Catalunya, i més tard de la Diputació de Barcelona quan la Mancomunitat fou dissolta per ordre de Madrid. D'altra banda, l'any 28 acabarà de cursar la carrera de Dret, precisament quinze dies abans de casar-se amb Irene Surrallés Palet, neboda del que va ser diputat i dirigent a Terrassa de l'Esquerra Republicana, Domènec Palet i Barba. Es posa a exercir de passant d'advocat al despatx del seu germà Narcis durant les estones que el deixava lliure el seu servei al que després seria primer Comte d'Egara. Però els temps canvien, i la nova dècada portarà un canvi de règim i una nova situació per a Catalunya. 

Luis G. Ventalló Vergés

LA DRETA ESPANYOLISTA TERRASSENCA DURANT LA REPÚBLICA 

-Durant la República, jo em trobava a l'oposició, com és lògic. Vaig passar a ser vicepresidente del "Circulo Tradicionalista", que havia llogat un nou local al carrer Sant Pau —abans ocupava un piset al carrer de l'Era a causa del gran ressorgiment que va tenir en aquella época. Alguns dels seus membres més destacats provenien del "Centro Tarrasense", que representava el "salisme". En Sala, durant aquests anys, va anar perdent el seu gran protagonisme polític d'abans, per raó de les circumstàncies. També vaig ser el director del diari "Crónica Social", que fins aleshores havia estat un diari catòlic i va passar a ser l'organ de la dreta espanyolista de Terrassa. 

-Quina va ser l'actuació d'aquest sector a la nostra ciutat durant la República? 

-Es va fer una coalició amb els antics partidaris d'Alfons XIII, agrupats sola el nom de "Renovació Española" —aqui a Terrassa n'hi havia alguns— i es constituí a tot Espanya una agrupació politica que es deia TIRE ("Tradicionalistas y Renovación Española"). Però no va tenir gaire vigència, i quan José Calvo Sotelo, de retorn de l'exili, va voler reagrupar totes les forces de dreta, va formar-se l'anomenat "Bloque Nacional". Aquest "Bloque", el formàvem, a Terrassa, els tradicionalistes, "Renovación Española" i alguns elements de "Falange", encara incipient. Ens reuníem de forma clandestina. Una fila important d'aquesta època va ser la vinguda a Terrassa d'en Calvo Sotelo, en un cicle de conferències que es va organitzar l'any 35. Van prendre-hi part, entre d'altres, Víctor Pradera, Pedro Sáinz Rodríguez, Antonio Goicoechea i, naturalment, Calvo Sotelo. 

El senyor Ventalló s'aixeca, lleuger malgrat els anys, i va a buscar al seu escriptori un paper on s'anunciava aquella conferència, que va tenir lloc al Teatre Principal el 29 d'abril de 1935 i que portava per títol "El Estado nuevo y la autonomia catalana". La vinculació amb Terrassa d'un dels dirigents cabdals de la dreta espanyola més conservadora d'aquells anys —i autor de la frase cèlebre "Prefíero antes una España roja a una España rota"— va ser intensa, com ho demostra el fet que més de vint anys després de la seva mort, l'any 1957, s'edités a Terrassa el llibre "José Calvo Sotelo: Fecundidad de su vida y ejemplaridad de su muerte". Llibre patrocinat per la "Junta Local del Homenaje Nacional a José Calvo Sotelo". Un dels treballs de què consta aquest volum, "Tarrasa y Calvo Sotelo (a veinte años fecha)". estava signat per Lluís Ventalló. I aquest és el paràgraf referit a l'acte del Teatre Principal; 

"Celebróse éste con un éxito de concurrentes y de entusiasmo, sin precedentes, atestado el Teatro Principal que resultó insuficiente para dar cabida a cuantos ansiábamos oír su voz que, por primera vez, vibraba en Cataluña; tras el acto del Principal, la comida de agasajo, de la que muchos guardaremos imperecedero recuerdo, en una de las naves industriales de la calle de Manso Adey, con la emoción de oír nuevamente su arrebatadora palabra, pletórica de ideas, y en la que cada idea era segura promesa de una futura estructuración de España, distinta y contrapuesta a la desgobernada de entonces bajo aquel régimen que nos precipitaba a la anarquía y al caos y cuyo sectarismo beligerante había de llevarnos a la guerra civil". 

A la Guerra ens aboquem, doncs. Però abans cal completar la llista d'activitats —la "pluja de càrrecs"— del senyor Ventalló durant els anys de la República. L'any 31 entrarà com a auxiliar meritori a l'Escola Industrial de Terrassa, perquè es va produir una vacant a l'assignatura d'Economia Política i Dret Industrial. Ascendirà a encarregat de càtedra el febrer del 32, any en qué és també nomenat secretari de la Cambra de Comerç. Múltiples tasques que vénen a mostrar-nos un home amb gran capacitat de treball i sens dubte molt ben relacionat dins les esferes on es coïa el poder social i econòmic —bé que no, de moment, polític— de Terrassa. I tot això sense deixar d'exercir la seva professió d'advocat ni de secretari d'Alfons Sala, polític ja a l'ostracisme. 

GOVERNADOR CIVIL DE LLEIDA EN PLENA GUERRA 

-En començar la Guerra Civil, jo vaig fugir de seguida. El 30 de juliol del 36 vaig marxar en un vaixell de guerra francès i em vaig anar a refugiar a casa d'un parent a Avinyó (França). Al cap d'un mes va poder venir la meva dona, amb l'única filla que teníem aleshores. L'onze d'octubre vaig entrar a l'Espanya "nacional". Vaig establir-me a Pamplona i vaig treballar dins la Junta de Guerra carlista de Catalunya. Vaig ingressar així mateix al "requeté", a segona línia. Però jo era fervent partidari de la unificació de totes les forces que donaven suport a l'Alzamiento". El mes de desembre del 36 em vaig traslladar a Saragossa amb la família, i vaig ingressar com a tinent al cos jurídic militar. L'any 37 vam anar a Sant Sebastià, on vaig ser destinat a les ordres del governador militar de Guipúscoa. Al mateix temps, l'Eduard Aunós, un català de Lleida que residia llavors a Biarritz i era cap del "Servicio Exterior de Falange", em va nomenar el seu enllaç. I per això, amb l'Emili Matalonga fèiem quasi diàriament el trajecte Sant Sebastià-Biarritz, portant la correspondència de l'Aunós. Va ser aquest qui em va apadrinar per a governador civil de Lleida. 

El nomenament es produirà el 5 d'abril de 1938. "En donar-se ta notícia per ràdio, els "rojos" van detenir a Barcelona la meva mare, que tenia 70 anys, i la van posar a disposició del "Tribunal de espionaje y alta traición", per l'únic delicte que jo era el seu fill. Sort va haver-hi del meu germà Joaquim, en aquells moments canceller de l'ambaixada de la República a Paris, que va fer tots els possibles per resoldre la situació". 

Lluís Ventalló, amb aquesta mena de memòria-arxiu que de-mostra posseir, explica, com si l'hagués viscuda ahir mateix, l'entrevista que va tenir amb el ministre de l'interior, el "cuñadísimo" Serrano Súñer, el dia següent del seu nomenament, a Burgos. "Vaig demanar-li instruccions, i ell em va dir: "Instrucciones, pocas. Honestidad, sentido común y resolver los problemas. Y para cualquier duda que tengas, llamas al subsecretario". 

Alguns terrassencs "refugiats" a l'Espanya "nacional" seran membres importants de l'equip del nou governador civil de Lleida —amb comandament així mateix a la part "alliberada" de la "província" de Tarragona. Terrassencs com Joan Calsina, el doctor Lluís Cistaré i Josep Surrallés —cunyat del senyor Ventalló—, que era periodista i a qui va posar al front del "Boletín Oficial de la Provincia". 

-A Lleida, de problemes amb la població civil, no en vaig tenir gaires. Però si que en vaig tenir amb els militars. Alguns d'ells m'acusaven de massa "catalanista". 

-De massa catalanista? 

-Passava  que jo em negava a parlar en castellà a la gent que rebia al meu despatx que eren catalans. I també em vaig oposar al fet que a les oficines del Govern Civil es col·loquesin uns cartells que deien: "Si eres patriota, habla español". Aquests cartells, encara els conservo. Pot veure'ls vostè mateix... 

Curioses "relíquies" d'una època que més val desar al calaix, ja que oblidar-la seria impossible. 

-Vaig anar a veure el qui m'havia enviat aquests cartells, que era el comandant militar de Lleida, i vaig dir-li: "Mientras yo sea gobernador, estos carteles no se pondrán. Y si usted los ha redactado —vaig afegir—, usted es un separatista. Porque el catalán es un idioma español. Aquesta actuació meva va provocar mals comentaris i jo endevino que va ser el motiu del meu cessament el setembre del mateix any 38, encara que, oficialment, no m'ho digués ningú. 

Un franquista amb idees pròpies? En tot cas, l'individu sempre és preferible al ramat. I seria injust negar-li a Lluís Ventalló una certa capacitat de singularització enmig d'un "ramat" que, de tota manera, va seguir i segueix encara ara fidelment. Com ho demostra el seu llibre "Aportación tarrasense a la Cruzada Nacional", editat a Terrassa l'any 1946. 

-S'ha dit moltes vegades que un dels motius principals que esclatés la Guerra Civil va ser destruir el moviment nacionalista català i per tant, d'alguna forma, Catalunya. Vostè hi està d'acord? 

-No. Jo no considero que l"Alzamlento Nacional" anés contra Catalunya, sinó contra aquella situació d'anarquia que portava al comunisme i que imperava a tot Espanya l'any 36. Si els partits que governaven Catalunya no haguessin format part del Front Popular, les coses podien haver anat d'una altra manera. Les mesures que es van prendre a Catalunya no van ser mesures contra Catalunya, sinó contra determinats sectors catalans. La Guerra s'ho portava. 

Guerra que el senyor Ventalló acabarà a Sant Sebastià —on va, un cop cessat del seu càrrec de governador de Lleida— i després a Mallorca. Allí li ofereixen el govern civil de Palencia o bé de Córdoba. Pero ell tenia més aviat ganes de retornar al seu despatx d'advocat a Terrassa que no pas de dedicar-se a l'alta politica. 

VOCAL DELS AMICS DE LES ARTS 

Quan torna a Terrassa reorganitza, doncs, la seva activitat professional i és un dels protagonistes —com a delegat de justícia i dret del "Consejo local de Falange Española, Tradicionalista y de las JONS", més tard dita "Movimiento Nacional"— de la uniformitzada "vida política" terrassenca dels primers anys 40. És també en aquesta epoca quan el vindran a buscar els directius del C.D. Terrassa-Hockey, ja que els permisos per a "reobrir entitats i associacions no eren tan fàcil d'obtenir en la primeríssima post-guerra, i es necessitava el concurs de persones influents i "ben situades" en el nou Règim. Lluis Ventalló esdevindrà, per tant, president d'aquell club de 1940 a 1948 i, molt més tard, de 64 a 73. Quatre dels seus fills, Santiago, Narcís, Carme i "Quito" —el primer d'ells candidat de "Solidaritat Catalana" en les passades eleccions al Parlament de Catalunya—, han estat jugadors que han portat lluny el nom de Terrassa mitjançant el vehicle del hoquei. 

Peró també el vindrà a trobar —cosa més Salvador Salvatella com a animador principal del ressorgiment dels Amics de les Arts. "Em va assegurar que no farien política, que allí hi alternava gent de tota mena i que molts els coneixien com els "ximples". Vaig acceptar formar part de la junta directiva a partir de 1939 i vaig ser-ne vocal durant uns quants anys". Realment paradoxal aquesta capacitat de diàleg —i la gran cordialitat amb què s'ha desenvolupat aquesta entrevista sembla confirmar-ho a bastament— en un home del qual, per les seves idees i la seva trajectòria politica, hom podria esperar ben bé el contrari. 

Reprèn igualment la seva activitat com a secretari de la Cambra de Comerç —fins a l'any 1969—, i el 45 esdevindrà catedràtic per oposició de l'Escola Universitària d'Enginyeria Tècnica de Terrassa, de la qual ha estat director des de 1960 a 1973. La seva vida ha estat una successió de càrrecs. El més important que políticament exercirà durant aquests anys és el de president de la "Junta Provincial de Libertad Vigilada" al 1944, a Barcelona. Peró és més decisiu, des del punt de vista terrassenc, el seu pas per l'Ajuntament. 

REGIDOR DURANT L'"ÈPOCA CLAPÉS" 

-Vaig entrar a l'Ajuntament l'any 55, elegit pel 'tercio de entidades corporativas". En aquesta primera etapa de regidor —tres anys— vaig presidir la "Junta Local contra el Analfabetismo" i la d'"Enseñanza Primaria". L'any 58 em van nomenar tinent alcalde, i m'encarregaren dels serveis municipals. Entre d'altres coses, jo sóc el responsable del "bateig" d'una sèrie de carrers agrupals que porten noms de patrons d'oficis —per exemple "San Cosme", "San Damián", etc. O relacionats amb la indústria tèxtil, com el carrer de "Béjar". O de regions i països que havien estat dominis de l'Imperi espanyol, com els carrers de "Gibraltar", del "Franco Condado"... Es tractava d'agrupar noms semblants en una zona determinada a fi d'orientar la gent. 

-Quin és el seu judici de l'"època Clapés"? 

-De tots els alcaldes que hi ha hagut a Terrassa durant el franquisme, considero que en Clapés va ser el més important després del que va haver-hi primer de tots, Josep Homs Bages. Josep Clapés no tenia en aquells moments gaire ambició política, però es va trobar en el càrrec a causa del suport que va rebre dels sectors empresarials terrassencs. 

Més responsabilitat encara. "Consejero Nacional de Educación" a partir del 1963 i, a nivell terrassenc, secretari del "Consejo Local del Movimiento" i, més tard, el seu assessor jurídic, en els darrers anys de vida d'aquest organisme. Un organisme que, segons diu ell mateix, "cada cop s'anà convertint més en una entelèquia, perquè la politica de veritat es feia a l'Ajuntament". 

-En definitiva, la seva trajectòria va ser d'estricta fidelitat al Règim. Tanmateix, hi tenia punts de desacord? 

-Home, jo veia que les coses en què podia no estar d'acord eren tan poques! Potser l'única va ser una certa incomprensió que jo notava vers les coses catalanes. Però davant de la seguretat ciutadana que ara no tenim; davant de l'auge económic que abans hi havia —i en el qual jo no vaig prendre part, perquè mai no he estat un potentat ni molt menys—; en definitiva, davant de les moltes coses ben fetes que el Règim va realitzar, la situació actual em sembla gairebé desastrosa. 

PETIT "DICCIONARI" PER A AMANTS DE DEFINICIONS IDEOLÒGIQUES 

Arribats aqui, podriem posar-nos a analitzar molts aspectes de la situació d'abans i de la d'ara. Seria, segurament, entretingut. Però considero notser més operatiu proposar-li al senyor Ventalló un petit "diccionari" de conceptes i de personatges. Un "diccionari" que pot ajudar a precisar-nos el seu pensament actual i que està fet, és clar, amb criteris no alfabètic. 

-Mort de Franco. 

-Vaig tenir un disgust molt gros. Tant o més que el que vaig experimentar a la mort del General Primo de Rivera i de la de Calvo Sotelo, els quals jo havia tractat personalment. 

-Democràcia. 

-Si tots fóssim sants, o àngels, la democràcia seria una cosa molt bonica. Però que el meu vot tingui el mateix valor que el d'un delinqüent... això, no! 

-Capitalisme. 

-L'empresa privada ha d'existir per força. Perquè, d'empreses privades, n'hi ha moltes i pertanyen a molts, mentre que les empreses de l'Estat només són d'un, la qual cosa és molt pitjor. 

-Justícia social. 

-E1 meu concepte de justícia social és que la gent cobri d'acord amb el que treballi. Això sí, sóc totalment contrari a les vagues salvatges, i aplico aquell aforisme jurídic que diu que "no todo lo legal es lícito" a les altres. Perqué, encara que els qui fan vagues puguin tenir raó en un moment donat, tota vaga no és altra cosa que una coacció i un "chantage", que són dos delictes. 

-Fraga Iribarne. 

-Té coses bones i coses dolentes. El comparo una mica al Gil Robles de la República, que en general no tenia una línia gaire coherent. 

-Blas Piñar. 

-És el polític més conseqüent que hi ha avui a Espanya, i no m'amago de dir-ho. Jo el comparo a Calvo Sotelo. És minoritari, és clar, perquè les "èlites" sempre les forma poca gent. 

-Feixisme. 

-Si el feixisme representa un sentit d'ordre i de respecte al principi d'autoritat, hi estic d'acord. Ara bé, jo no m'he considerat mai feixista, encara que alguns m'ho diguin, perquè el feixisme és un fenomen italià. 

-Violència com a forma d'actuació politica. 

-Jo recrimino la violència, vingui d'on vingui. Sóc un home de lleis. Ara bé, cal que el govern sàpiga situar-se en un pla on els ciutadans no es vegin obligats a utilitzar allò que es diu "legítima defensa". Si el govern no sap fer aixó, la culpa que hi hagi violència és d'ell. 

-Adolfo Suàrez. 

-Un desastre, perquè ha traït les idees que abans deia que tenia i, en definitiva, no governa. En conseqüència, vivim en un règim d'anarquia on l'autoritat es troba al mig del carrer. I no passen més coses perquè Deu no vol. 

-Comunisme. 

-Un altre desastre i, a més un crim. Un règim que ha convertit Rússia i altres països en una presó constant, amb manicomis i tol el que vosté vulgui. Jo no concebo que hi hagi a Espanya i a Catalunya, tenint en compte l'individualisme que ens és carcterístic, gent que es declari comunista. 

-Autonomia catalana. 

-Si no representa sobirania i coses que puguin derivar cap al separatisme, la considero bona. De descentralització administrativa per a Catalunya, desitjo la màxima. Peró, tal com van les coses, pot passar algun dia el mateix que els "fets d'octubre" del 34, quan va proclamar-se l'Estat Català. 

Podríem anar allargant més i més aquest "diccionari", però em sembla que n'hi ha prou. A més, l'esposa del senyor Ventalló, que poc abans d'acabar l'entrevista ha entrat al despatx, està una mica nerviosa perqué és hora de dinar. Travessem el passadís d'aquest pis professional —els Ventalló habiten el del costat— que sembla un petit "museu" d'història, més que no cap altra cosa. Abans d'acomiadar-me, Lluís Ventalló em diu que tota la vida s'han portat molt bé ell i el seu germà, el republicà i catalanista Joaquim, perquè gairebé mai no parlen de política. Un pensa, mentre baixa l'ascensor, que és bonic que dos germans que tenen idees tan diferents s'entenguin, però que seria molt més bonic encara que tots els homes i dones i pobles i classes socials, s'entenguessin també sense necessitat que hi hagi entre ells llaços de parentiu. 

Desperto ràpidament del meu somni: Ja sóc al carrer, i la gent és la mateixa de cada dia. 

(Publicada al núm. 29 d'AL VENT, març de 1980)

Descargar documento

Epitafio a Antonio Correa Veglison

Tal día como hoy, un 26 de septiembre del año 1971, fallecía en Madrid Antonio Correa Veglison, quien fuera Gobernador Civil de Barcelona entre 1940 y 1945. 

Contrariamente a lo que cuenta leyenda negra del Franquismo, Correa Veglison no solo no prohibió las manifestaciones culturales catalanas, sino que promovió los bailes públicos de sardanas y autorizó la publicación de libros en catalán, como las Obras Completas de Jacinto Verdaguer. Asimismo, defendió siempre a la clase humilde, llegando a enfrentarse a ciertos sectores de la burguesía barcelonesa, a los que acusó públicamente de fraude en las cuotas de consumo eléctrico.

Menos conocido aun es el hecho de que Correa Veglison era carlista, y que, aun habiendo aceptado el Decreto de Unificación de 1937 con la Falange Española y el mando del General Franco, siguió actuando como tal y lució siempre con orgullo la boina roja. Tras la muerte de Don Alfonso Carlos, el último Rey carlista de la dinastía original, Correa Veglison, como muchos otros en Cataluña y otros lugares de la Patria, puso su confianza en Carlos VIII para la futura restauración de la Monarquía Tradicional.

Quien fuera su secretario personal, José María Gibernau Bertrán (otro destacado carlista olvidado), le dedicó a su muerte la siguiente necrológica en La Vanguardia Española:

Antonio Correa Veglison (1904-1971)

Epitafio a Antonio Correa Veglison

Víctima de una grave enfermedad ha muerto Antonio Correa Veglison. Esta es la noticia que ha publicado la prensa de ayer. 

Serán muchos, en este día, los que, especialmente en Gerona y en Barcelona recordarán la figura de aquel hombre, por tantas circunstancias, excepcional. Durante muchos años Antonio Correa Veglison dedicó a las provincias de su mando su inteligencia, su tenacidad y su tremenda ilusión. Tocado con su boina roja y usando normalmente su camisa azul, imagen permanente de unos símbolos que tienen una filosofía y una mística que Antonio llevaba en su corazón y en su cerebro el gobernador civil de Gerona del año 40 y el de Barcelona del 41 en adelante, dedicó 16 horas al servicio de su cargo. 

Los industriales catalanes en aquellas horas difíciles de la reconstrucción nacional encontraron siempre a Antonio Correa a su lado, resolviendo los graves problemas que aquella coyuntura exigía. Los obreros, sin distinción de posturas ni partidismos, tuvieron siempre abiertas las puertas del Gobierno Civil, pidiendo ayuda y, sobre todo, pidiendo justicia. Centenares de veces la figura de Antonio Correo se presentaba en los pisos más humildes de los barrios extremos de Barcelona cumpliendo una obra de misericordia; una obra que para él era una exigencia porque se sentía gobernador civil de todos y al servicio de todos. 

En lo que fue el antiguo Círculo Ecuestre de Barcelona, en aquellos días edificio de la Jefatura Provincial del Movimiento, Antonio Correa dedicaba sus horas más exaltadas a aglutinar a su alrededor a todos los hombres que representaban el 18 de julio. Son a millares los que hoy son obreros, empleados, técnicos, hombres de carrera y que se formaron alrededor de aquel Frente de Juventudes que era la ilusión de Antonio Correa, porque Antonio Correa tenia la idea obsesionante de que la continuación histórica del 18 de julio sólo se podía crear y desarrollar formando unas generaciones que entendieran y sintieran los ideales por los que murieron millares de españoles en nuestra Cruzada. 

Militar por profesión y por convicción, forjado en los ideales del tradicionalismo español y entregado, a corazón abierto, a la poesía, a la mística y a la filosofía de José Antonio en los últimos años de la República Española, Antonio Correa representaba un arquetipo de lo que, al pasar los años, ha sido el Movimiento Nacional. Monárquico con el sentido auténticamente legítimo de la más pura monarquía tradicional. Patriota enamorado de aquella España a la que quería más, precisamente porque no le gustaba. Católico practicante consciente y equilibrado. 

Leal a Francisco Franco sin condicionamientos. Hombre de un valor que rozaba lo heroico sin triunfalismos ni exhibiciones. Y por encima de todo, un exaltado de la justicia social. En este aspecto Antonio Correa tenía quizás su característica más señera. Entendía el sindicalismo español como muy pocas personas y creó a su alrededor unos grupos de hombres entregados y conscientes que aún hoy integran cuadros trascendentes en los Sindicatos españoles y en nuestras Cortes. 

Yo viví a su lado como secretario político tres años inolvidables. Como carlista aprendí de él esta exigencia de unidad que sigue siendo, hoy, la máxima exigencia de nuestro Movimiento Nacional. Fui su secretario, su amigo, casi su hermano. Le conocí íntimamente hasta saber, a ciencia cierta, que Antonio Correa hasta cuando se equivocó lo hizo por generosidad y por ilusión. Por esto puedo afirmar de una manera rotunda que Antonio Correa Veglison ha muerto con la conciencia limpia y el corazón ilusionado. Por eso cuando su cadáver reposa ya en la tierra de su amada montaña, en aquella villa de Cobreces a la que él quería con toda su alma, yo quiero modestamente, humildemente, recordarlo a todos los que le quisimos con el estilo que a él le gustaba por encima de cualquier otra cosa: Con un simple Padrenuestro para que su alma descanse en paz. 

Ha muerto uno de los más inteligentes y leales políticos del 18 de lulio. Conquistó, con méritos propios, el nombramiento de consejero nacional para el que fue designado por el Caudillo. Pero si yo pudiera grabar en su mausoleo un epitafio, seria este: Descanse en paz un hombre bueno e inteligente que amó a Dios y a su patria con generosidad sin límites. 

J. M. GIBERNAU BERTRAN
Consejero nacional

La Vanguardia Española (29-9-1971), p. 8

Meditación sobre la fiesta de los Mártires de la Tradición

por Ignacio Romero Raizábal

(Igualada, 8 de marzo de 1967)

Ignacio Romero Raizábal (1901-1975)

Hace ya más de un siglo moría en el destierro el Conde de Molina, el Carlos V de la primera carlistada, hermano de Fernando VII. Y ocho lustros después, otro monarca desterrado, el Duque de Madrid, instituyó la fiesta de los Mártires de la Tradición. 

El 5 de Noviembre de 1895, Carlos VII escribe al Marqués de Cerralbo: 

«Propongo que se instituya una fiesta nacional en honor de los mártires que desde el principio del siglo XIX han perecido a la sombra, de la bandera de Dios, Patria y Rey en los campos de batalla y en el destierro, en los calabozos y en los hospitales y designo para celebrarlo el 10 de Marzo de cada año, día en que se conmemora el aniversario de la muerte de mi abuelo Carlos V. Nadie mejor que aquel antepasado mío personifica la lucha gigantesca, sostenida contra la Revolución por la verdadera España durante nuestro siglo». 

Hacía 20 años que acabó la guerra civil. ¡Y cuántas amarguras y desgracias, deslealtades, desdenes y traiciones, le mordieron el corazón en el transcurso de esos 20 años! Amando a España con locura, tiene que andar peregrinando por el mundo sin volver a verla de nuevo. Francia, Inglaterra, América, Bulgaria, Rusia, Rumania, donde se juega la vida en una guerra que ni le viene ni le va. Y otra vez Francia e Inglaterra, y la India, Egipto y Túnez. Al fin, Italia. Y en el veneciano Palacio de Loredán, regalo de su madre, vive en lo sucesivo entre memorias y banderas carlistas. 

En Loredán organiza sus huestes, tras la escisión nocedalina. Pasan por su palacio personajes de toda índole. Entre otros, la Condesa de Pardo Bazán y el padre de los Ortega y Gasset, que se conmueven ante la majestad proscrita, y un estudiante de Bolonia, el Conde de Romanones, ilustre paladín y consecuente enterrador de la Monarquía liberal. También un catedrático salmantino que abandona la postura integrista y escribe al rey una carta legándole a su hijo, entonces muy pequeño pero que hoy vive y bulle y se llama don José María Gil Robles. Y hace íntima amistad con el Patriarca de Venecia, el futuro San Pío X, uno de los más grandes consuelos de su vida. 

En Loredán se casan dos de sus hijas con todos los honores, que no han de ser felices, y la otra le llena de bochorno. Allí recibe la noticia de su repentina viudez, pues en Enero del 93 muere la dulce Reina Margarita, el Ángel bueno de la Causa, en la «Tenuta Reale» de Viareggio, regalo de su padre el Duque de Parma, el abuelo de nuestro Don Javier. Y en Loredán se casa, al otro año, con la Princesa de Rohan doña Berta, el Ángel malo del carlismo, que hará cuanto le sea posible, con su belleza y artimañas, para lograr el imposible de apartarle de sus deberes. 

Han pasado 20 años, y tantísimas cosas... ¡Qué lejos queda el «¡Volveré!» del 28 de Febrero de 1876, ante sus batallones! Peña Ibáñez describe así la escena en su «Historia de guerras Carlistas» : 

«Caballero en su blanco corcel pasó el Monarca ante aquellas líneas de boinas rojas, albas y azules, entre vítores frenéticos de sus voluntarios, que lloraban... Vibrante trompetería lanzaba al aire pirenaico las notas severas de la Marcha Real... Un paso más y llegó el Rey al puente de Arnegui. Mezclándose músicas, aclamaciones, lamentos y gritos; los voluntarios rompían furiosos sus fusiles...» 

Pero a pesar del paso de los años y a pesar de tantos pesares, Don Carlos no olvidó. Así, y por eso, diría a sus legitimistas franceses, de los que era candidato al Trono de San Luis: 

«Antes de ahora he dicho que nunca abandonaría a España, y hoy lo repito: estoy ligado a sus destinos por torrentes de sangre generosa que he visto derramar en mi defensa. Lo juro una vez más: nunca la abandonaré». 

Los cinco años de guerra robustecieron irremediablemente su amor a España y a sus partidarios. En el prólogo de la lucha escribía desde Suiza: 

«Los que seguís, mi querido Villadarias, esta bandera, sois más que un partido; sois un pueblo, sois el pueblo español. Yo saludo a ese pueblo, siempre generoso y magnánimo, así en la próspera como en la adversa fortuna». 

Y a su madre después, en plena guerra: 

«pero los que valen infinitamente más que todos nosotros son los voluntarios, verdaderos héroes, dispuestos a ser mártires oscuros siempre que se les pide su sangre». 

Y a raíz de la derrota, dirá en un Manifiesto: 

«Testigo de vuestro valor heroico en los días de triunfo, y de vuestra abnegación más heroica si cabe en las horas de la adversidad, jamás podrá borrarse de mi alma el querido recuerdo de los que me fueron leales hasta el último momento». 

Pero esta fiesta de los Mártires, además de su eminente carácter religioso, tiene un significado de fuerte patriotismo. Por eso al año de instituirla, añadirá: 

«Que la conmemoración de nuestros mártires no se limite a satisfacer una necesidad del corazón y una deuda de gratitud». 

Y en esa misma línea ha de insistir, más tarde, a Barrio y Mier: 

«Recomienda, pues, a los nuestros que, sin pompa dispendiosa ni gastos superfinos, antes bien, con la antigua característica de austeridad española, conmemoren ese día, reuniéndose, sobre todo al pie de los altares y en los cementerios donde reposan las cenizas de nuestros mártires, y que no son mansiones de muerte sino recintos de vida y foco de esperanzas legítimas». 

 

En la mente de Carlos VII, la fiesta de los Mártires de la Tradición, sobre su doble raíz religiosa y patriótica, luce un penacho de optimismo. Al año de fundarla, días después de lanzar su Testamento Político, concreta: 

«Descubríos con admiración ante los mártires carlistas. En los rigores del durísimo invierno, dieron a la tierra española con su sangre, la semilla que nuestra primavera verá florecer gallarda». 

No viene mal aquí, aunque no se escribiese para el tema que nos ocupa, lo que a Fal Conde, en una carta desde Viena, le dijo don Alfonso Carlos:

«Dios, que tiene en cuenta tantos heroicos sacrificios, no permitirá que desaparezca nuestra Comunión, firme apoyo de los principios de la Santa Religión y cuya misión deberá seguir aún después, cuando yo no me halle en este mundo». 

Y vendrán muy a cuento, como broche que cierra estas meditaciones, unas palabras elocuentísimas de Mella, «el más grande tribuno, en los últimos tiempos de la Religión y de la Monarquía», en frase de Claro Abánades, y al que le dijo Pablo Iglesias, tras oírle un discurso en la Asociación de la Prensa, en Madrid : «Si Vd. se hiciese socialista, toda España se haría socialista». 

Fue en Zumárraga, a principios del siglo y en «la mayor concentración política hasta entonces vista en España, a la que acudieron más de 25.000 personas», como asegura Oyarzun en su «Historia del Carlismo», así como que estuvo de incógnito, don Jaime. Veinticinco o treinta años antes de que la lista de los Mártires de la Tradición aumentara torrencialmente con la persecución de la República y en los días de la Cruzada. Y entonces. Mella dijo: 

«Hemos de triunfar, y no solamente por la virtualidad de la verdad que defendemos, sino por el mérito que tenemos en servirla a costa de sacrificios innumerables. Si Dios lo premia todo, ¿cómo ha de olvidar a este pueblo carlista que le ofrece el ánfora hermosa de sus trabajos por Él, ánfora llena de sus lágrimas, de su sangre, que tres generaciones han derramado, y que la levanta como un cáliz purísimo ante Dios, diciendo: Señor, en los días funestos en que todos te escarnecían, en que tenías sed y nadie aplicaba a tu boca ni una gota de consuelo, el partido carlista te proclamó, te dio su sangre y su vida y te fue fiel hasta el martirio; y cuando te negaban los sectarios del paganismo, no te quedabas en el Calvario sólo con las mujeres, sino que te acompañaba en tu agonía este ejército de cruzados». 

¡Con qué emoción leería Don Carlos, en su Palacio de Loredán, la reseña del discurso de Mella! Tengo para mí por seguro que recordó su «¡Volveré!» de treinta años atrás, en el Puente de Arnegui. ¿Y por qué no también, el principal motivo por que instituyese la fiesta de los Mártires de la Tradición?

Igualada, periódico bisemanal (8-3-1967)

Aplec carlista de Montserrat 2023

Fidels al compromís contret de desgreujar i exigir la restauració del Requetè jacent vilment sostret l'any passat, els carlins, fills, néts i besnéts del Terç de Montserrat que es mantenen fidels als ideals dels seus avantpassats i molts altres tradicionalistes per convicció, amb les seves famílies, vam anar a Montserrat el dissabte 25 de febrer, com ja vam fer l'any passat.

Ni el fred ni les previsions de pluja no va influir en l'ànim dels carlins de deixar palès que la causa de Déu, la Pàtria i el Rei segueix viva i que no aconseguiran esborrar la seva gloriosa història.

Davant la cripta on estan enterrats molts dels morts en combat de la Croada Nacional de 1936-1939, el nostre capellà, mossèn F. va resar un respons al que vam acompanyar amb les nostres pregàries, tot recordant, com deia l'escultura, el seu exemple i sacrifici.

Tot seguit, vam realitzar una petita processó fins a l'abadia, amb el sant crucifix per davant i les nostres banderes d'Espanya amb el Sagrat Cor, creus de Borgonya, senyeres catalanes i la bandera històrica del Terç de Lepant. La majoria portàvem les boines rojes i blanques de la Tradició espanyola, entonant càntics religiosos i patriòtics, mentre rebíem les simpaties de la resta de pelegrins. «Tant de bo us facin cas i restaurin el monument», ens deia una senyora. «Visca Espanya!», cridaven uns altres.

Com diu el refrany castellà, «no hay mal que por bien no venga», i en aquest cas la retirada d'un Requetè de pedra ha fet possible que, any rere any, torni a haver-hi requetès de carn i ossos a Montserrat, cosa que als separatistes els ha fet força ràbia quan s'han assabentat de l'èxit del nostre acte per les xarxes socials.

En arribar a dalt, davant de la façana exterior de l'abadia, una jove margarida vinguda d'un poble de la Catalunya de l'altre costat de l'Ebre amb la resta de la seva lleial família, va llegir el següent manifest, que va poder escoltar el mateix abat, que va treure el cap per una finestra del monestir.

MANIFEST DE L'APLEC DE MONTSERRAT DEL 2023

Fa un any vàrem pujar a aquesta santa muntanya per suplicar a la comunitat benedictina que restaurés al lloc que li correspon l'escultura del Requeté. En nom d'una Llei de des-memòria històrica havia estat retirada injustament del lloc on donava testimoni a les futures generacions. Aquesta escultura ens parlava del que fa dècades va passar a aquesta terra i ara volen silenciar. Des de fa un any que esperem la resposta a la nostra petició i l'Abadia segueix muda. És el silenci dels qui no tenen cura del seu ramat i que denuncia el profeta Isaïes (Is. 56, 10-12) amb l'apel·latiu dels “gossos muts”. 

Deia el nostre Senyor Jesucrist als seus deixebles, si vosaltres calleu parlaran les pedres (Lc. 19, 40). Davant el vostre silenci, les escultures, les creus, les plaques i els Mausoleus que recordaven els nostres màrtirs de la darrera Croada, parlaven per vosaltres. Aquest era el testimoni llaurat en pedra i ferro que esquitxava la nostra Pàtria allà on hi va haver persecució religiosa. També aquests monuments recordaven els llocs on van oferir les seves vides tants i tants voluntaris als camps de batalla.

Avui molts d'aquests monuments han estat enderrocats o retirats. L'afany del govern socialista per acabar amb ells coincideix amb el de grups terroristes com ETA que van iniciar les seves atrocitats atemptant contra tot el que recordés la nostra Creuada.

Els enemics de Crist no volen que les pedres siguin testimonis de l'exemple i el sacrifici de tants catalans per preservar la fe de la seva gent gran davant la persecució religiosa. Dol profundament que ànimes malaltes hagin demolit el Viacrucis de pedra a Villalba de los Arcos. Era un Viacrucis que va erigir la Germandat del Terç de Requetès de Montserrat, per pregar i reconciliar els caiguts de tots dos bands a l'enclavament de quatre camins. Han enderrocat fins i tot el monument erigit en record i sufragi de les ànimes dels republicans que hi van caure. Aquest és el seu odi a la creu. Va ser en aquest lloc, anomenat Punta Targa, on la secció de xoc del Terç va perdre tres quartes parts dels seus homes que es van llançar a pit descobert i van regar amb la seva sang els camps. Aquest és l'esperit de lluita i entrega, exemple i sacrifici que volen que oblidem.

Pel Terç de requetès van passar gairebé 2.000 catalans, dels quals 319 van morir en combat i 633 van ser ferits. Per això, al mosaic de la volta del Mausoleu del Terç, brillen 319 estrelles, una per cadascun dels morts. Aquests estels acompanyen la Moreneta, als peus de la qual està enterrat Mossèn Ramón Carrera Iglesias, el tan estimat Pater, mort durant la batalla a Code. Aquesta joventut catalana militava al camp de la Tradició i de la religió. Molts dels voluntaris eren membres de la Federació de Joves Cristians, de les Congregacions Marianes, de l´Acció Catòlica o les Conferències de Sant Vicent de Paül. Per això van ser igualment exemple d'apostolat.

Arribaren al Terç fugint de la cruel persecució religiosa exercida implacablement a la Catalunya republicana. A aquesta Catalunya es van produir 2.441 assassinats d'eclesiàstics. Entre ells tres bisbes de les nostres diòcesis (sense comptar amb el bisbe Polanco), 1.538 sacerdots, 824 religiosos i 76 monges. A ells cal sumar gairebé 6.000 seglars assassinats vilment i de la sang dels quals és en última instància responsable Lluís Companys. L'historiador Josep Maria Solé i Sabaté reconeix que durant aquest període es va produir una autèntica “orgia de sang” i “un dels episodis més tristos de la història de Catalunya”.

Avui som als peus de la Moreneta per suplicar-li que ens doni forces per no oblidar l'ofrena de sang que va permetre que la fe tornés a Catalunya o la restauració d'aquesta comunitat benedictina de la qual van morir 23 monjos màrtirs. No volem que caiguin en l'oblit el nostre bisbe màrtir D. Manuel Irurita, els torturats a les Chekas, als camps de treball; dels “tribunals populars”, els cruels assassinats a les nits a les cunetes, o de la fossa comuna més gran en què es va transformar el cementiri de Montcada i Reixach, en què van jeure 1.200 assassinats. Tota llei injusta no és llei, deia Sant Agustí, per això no reconeixem l'anomenada Llei de Memòria Democràtica. Per què un poble té el deure de conservar íntegra la memòria per no perdre la identitat.

Els qui han retirat l'escultura del Requeté pretenen oblidar el que va ser l'esperit de la veritable Catalunya. I en aquest cas, l'oblit és traïció. Martín de Riquer, un dels integrants del Terç, recollia en el seu Quadern de combat el sentir d'aquells herois: “Mai com aquells dies he sentit les paraules deure, honor, Espanya, Catalunya, pronunciades amb més serietat i en el seu autèntic sentit ; i les frases com: Tens por? - Jo només temo Déu; o Estàs preparat? – Sí, no tinc res a témer, us asseguro que eren dites amb un convenciment ferm i decidit. I malgrat tot, el bon humor no es perdia mai”. Aquest esperit és el que reflectia l'escultura que amaguen els nostres ulls. Ella representa catalans com el gironí Ramon Camps Nogués que moria defensant la seva posició a la Batalla de l'Ebre cridant “Visca Espanya”, en la seva llengua catalana que era l'única que coneixia.

Són tantes les històries d'amor a Déu i a la Pàtria que es van viure al Terç que mai no les acabaríem de contar. Només cal recordar que de entre els seus homes van sorgir 22 vocacions religioses. Un explicava com va néixer la seva vocació en ajudar a morir un correligionari: “La sang li sortia a raig del seu pit trencat. Les bombes caien per tot arreu i era impossible demanar ajuda. Se'm va ocurrir dir-li que reséssim junts l’acte de contrició i que només havia de seguir-me amb el pensament. Va assentir amb el cap i vaig començar el Senyor meu, Jesucrist… El ferit, amb la mirada girada a un costat de la barraca, repetia fatigosament les meves pregàries mentre la seva veu s'anava apagant. No va poder continuar i ja només movia els llavis ensangonats fins que vaig acavar l’oració. Mai havia fet un acte tan gran i important com ajudar a morir un home. Llavors vaig decidir fer-me capellà”.

Oh Santa Maria de Montserrat! Estem segurs que no permetràs que es perdin en l'oblit les gestes dels teus fills i l'amor que van professar a Vós, al vostre Fill, a Santa Església i a la Pàtria. Que ells segueixin il·luminant el nostre combat aquí a la terra. I tu, Mare Santíssima, protegeix a nosaltres els teus fills en aquestes hores de foscor i confusió. No permetis que defallim en la defensa de la fe i les nostres tradicions, ni que la sang dels nostres màrtirs sigui estèril. Et demanem, com cantava Verdaguer, que:

“Des del cim d'eixa muntanya
beneïu nostre país,
beneïu tota l'Espanya,
feu-ne vostre Paradís”.

Restaura Senyora aquesta Santa Muntanya, La nostra terra catalana i la Pàtria sencera. I després del combat en aquesta vida acull-nos al Cel com vas acollir als teus estimats requetès del Terç que reposen als teus peus esperant la Resurrecció de la carn i el judici final. A canvi, ens conjurem a lluitar pels nostres sacrosants ideals amb totes les nostres forces sense rendir-nos mai. Així ho prometem i així ho farem.

Visca la Mare de Déu de Montserrat!
Visca la Catalunya hispana i cristiana!
Visca sempre Espanya!
Visca Crist Rei!

Así nacieron los Sindicatos Libres en Barcelona (1919)

por Eduardo Comín Colomer

Eduardo Comín Colomer
(1908-1975)

Corría el mes de octubre de 1919, cuando —precisamente el día 19— tuvo lugar una reunión en la calle Tapinería, número 32, principal, de Barcelona. Aquel local era la sede del Ateneo Obrero Legitimista y albergaba en dichos momentos a un centenar de trabajadores. El motivo de la asamblea era muy concreto: «tomar acuerdos relacionados con la lucha social.» 

Ocupaba la presidencia Juan Constant, quien explicó que recibida una petición de lugar de reunión formulada por un grupo de asociados al Ateneo, les había sido concedido aquel salón. Seguidamente, Ramón Sales, miembro de la Sección de Acción político-social del mismo Centro, «Crit de la Patria» («Grito de la Patria») fue autorizado para hablar. Concretas sus primeras frases: se trataba de buscar el contacto entre los obreros socios del Ateneo Obrero Legitimista «para ver si todos convenían en que había llegado la hora de libertarse del salvaje yugo terrorista». 

Se identificó Sales como afecto al Sindicato Único Mercantil (CNT), resaltando que no quería seguir contribuyendo a la obra anárquica llevada por la Organización. Insistió en que el cenetismo era una imitación del caos ruso y ningún obrero consciente podía seguir en sus filas.

EL AGUA ENVENENADA 

El metalúrgico Francisco Farré, adhiriéndose a lo dicho por Sales, refirió que los «Únicos» habían asesinado a varios compañeros suyos, trabajadores de la Casa Girona, al envenenar el agua que bebían en la sección. Para quien quiera comprobar este hecho le remitimos, sencillamente, a los periódicos barceloneses del 20 de agosto de 1919. El resumen de la noticia es: 

«En la fundición Girona, ocho obreros no asociados bebieron agua de un cántaro, que, al parecer, estaba envenenada. Dos de ellos murieron rápidamente y seis pasaron al hospital en grave estado.» 

Completaremos la nota diciendo que el total de los fallecidos fue de cuatro. A continuación surgió el contradictor, en la persona de Miguel Fernández, del Ramo de la Madera y delegado anarcosindicalista en los talleres Ribas y Pradell.

Enumeró las reivindicaciones conseguidas por la acción sindical y justificó su oposición a crear una nueva entidad, señalando que «debilitaría a la existente». 

El resto de los que hablaron fueron los reseñados seguidamente, con sumaria .el indicación de sus opiniones. 

Salvador Framis no creía que llegara a producirse escisión en los obreros, por ser esencialmente obrera la organización que se pretendía, por lo cual, siendo para todos iguales las cuestiones económicas, contarían con el apoyo de todos los sindicatos, sin distinción entre éstos. 

Milian, carpintero de oficio, veía con simpatía la fundación de una entidad sindical, más acorde con el sentir de los obreros, por no estar él conforme con el amor libre y demás prédicas de los Sindicatos Únicos, exteriorizadas en sus periódicos.

Roger de Lluria, dependiente mercantil, era favorable porque los trabajadores tenían que defenderse del egoísmo patronal, sin verse precisados «a pagar bandas de asesinos». 

José Rafa, de la barriada de Sans, manifestó que ya era hora de dar el pecho y la cara por la libertad de los hombres de ideal. 

Pedro Mediavilla se manifestó contrario al nuevo organismo, pero afirmó que no iría nunca en contra de lo que se acordara. Desempeñaba el cargo de Delegado del Sindicato Único en la Hispano-Suiza. 

Ruperto Lladó, dependiente mercantil, tronó contra los excesos del Sindicato Único, estando conforme con actuar en su contra. 

Vives, de la barriada de San Andrés, aclaró que hacía tiempo que trataba de salirse del Único por ser inhumano y contrario a sus ideales; pero no se había atrevido a dar el paso solo. Aseguró que en aquel momento eran muchos los obreros dispuestos a dejar las filas de los sindicatos dirigidos por el anarquismo. 

A juicio del cotizante del Ramo del Agua, Rivera, había que seguir en el Único y depurarlo si era posible. 

El dependiente mercantil Gaya, se adhirió a la creación del nuevo Sindicato.

Para el reunido Aizcorbe era necesaria la creación de una entidad similar a los Sindicatos del Norte (4). 

Esta orientación fue inmediatamente combatida por Ramón Sales, diciendo que en Barcelona no podía hablarse de Sindicatos católicos, considerados siempre «amrillos».

De forma muy distinta se expresó el trabajador apellidado Jaca, que consideró que el Único aplastaría inmediatamente a quienes se les opusieran. 

Garriga estaba conforme con nuevo Sindicato, siempre y cuando hubiera «mejor administración que en el Único». 

Otros hombres de filas continuaron expresando opiniones; unos en pro y otro en contra de nueva entidad sindical. Cuando se habló de someter la propuesta a votación hubo protestas por ambas tendencias, estimando que si alguien quería formar un Sindicato podía hacerlo sin arrastrar a nadie.

DOS SINDICATOS FRENTE A FRENTE Y CON LA PISTOLA EN LA MANO

Ramón Sales Amenós
(1893-1936)

Y, naturalmente, no tardó en producirse el alboroto, acusándose a quienes no querían votación de temer a los pistoleros del Único. Pero quedaron deslindados los campos, formándose dos grupos en la misma sala del Ateneo Obrero Legitimista en que se verificaba la reunión. Los partidarios del Sindicato Libre comenzaron a discutir las líneas generales de orientación de la nueva entidad. Salvador Framis entendía adecuada la organización regional, de momento, con secciones de cada población. De entrada, Ramón Sales defendió como denominación la de «Sindicato Libre Regional», convencido de que serían muchos los del Único que pasarían a sus filas, cansados de la tiranía del acratismo. Luego se irían creando secciones o sindicatos de Ramo, conforme ingresaran nuevos asociados. 

Mediante votación secreta, quedó designada la siguiente Junta directiva.

Presidente: Ramón Sales; Secretario, José Baró; Tesorero, Salvador Framis. Vocales, Antonio Cavestany, Ruperto Lladó y José Gaya. 

Los Delegados nombrados por el mismo procedimiento eran: 

De San Andrés, Tomás Vives y Ruperto Lladó; de Sans, José Rafa y Pedro Porta; de San Martín, Francisco Farré y Pedro Mediavilla; de Hospitalet, Cipriano Casas y Ginés Mirete, y de Badalona, José Arqués Montaña y Pedro Torrens. 

Poco tiempo después, más de la mitad de los mencionados habían caído bajo el pistolerismo anarquista. Tenemos a mano, en el momento de escribir estas líneas, referencia de Tomás Vives, asesinado el 3 de abril de 1920; de Pedro Torrens, el 12 de mayo del mismo año, y de las heridas originadas por disparos hechos contra Cipriano Casas, el 9 de junio de igual año. 

Voy a citar a Pestaña. Ángel Pestaña Núñez, a quien habrá de mencionar en otras ocasiones, publicó un libro, «Lo que aprendí en la vida» (5) al que, indudablemente, se dio mucho importancia, aceptándose sus puntos de vista y no sólo en lo relativo a pistolerismo y atracos obra de elementos anarcosindicalistas, sino a todo género de cuestiones sociales. La fecha de aparición de la obra no podía ser más favorable a lo que tal «líder» era y representaba (1934) y, sobre los Sindicatos Libres establecía tajantemente: 

«Los Sindicatos Libres, ficción que sirvió para engañar a la opinión pública española, haciendo creer que para acabar con el terrorismo del Sindicato Único los mismos obreros, pero que no pensaban como los que orientaban a aquél, habían organizado otros Sindicatos, y a los actos de fuerza y terror respondían con otros actos de terror y fuerza, no eran sino grupos dispersos de la banda organizada por la patronal y encuadrados en unos minúsculos Sindicatos católicos que existían en Barcelona, de cuya dirección se apartó a los que la ostentaban hasta entonces, se colocó a los miembros de los Requetés a que hemos hecho referencia y se les cambió de denominación. Esta es la verdad pura y desnuda»

Pero esa no era la verdad, ni pura, ni desnuda y eso le constaba positivamente a Pestaña, como le constaba su campaña desde «Solidaridad Obrera» contra don Manuel Brabo Portillo, apoyada en cartas falsas. Y menos mal que reconocía la existencia del «terrorismo del Sindicato Único». Por la transcripción de la sesión constitutiva del sindicalismo «libreño» habrá podido apreciar el lector cual fue el objetivo de aquel y la asistencia a la reunión dé trabajadores de diversas tendencias, así como el rechazo de la idea de dar a la entidad un tinte católico.

Las organizaciones de este tipo que existían en Barcelona, continuaron funcionando como tales y algunos de sus afiliados cayeron también frente a los grupos de acción anarquistas.

MARTÍNEZ ANIDO, GOBERNADOR DE BARCELONA 

Volviendo al tema principal, referiremos que la Junta procedió a la redacción del Reglamento que fue presentado en el Gobierno civil. Bastante trabajo costó la inscripción de la entidad, pues las cosas iban demorándose inexplicablemente. Los «libreños» como expone Baratech (6), ante las dilaciones en devolvérseles el duplicado de los estatutos, decidieron comenzar su actuación, aunque reuniéndose cada vez en lugar distinto de la ciudad, para evitar las represalias de los «únicos» que no tardarían en producirse. 

El Rvdo. P. Juan N. García Nieto (7) —y queremos que el lector recuerde previamente las fechas en que fueron agredidos algunos «libreños», conforme hicimos constar— escribió:

«La C. N. T., con todo su ardor anarquista, se preparó para la lucha. El mismo día 8 de noviembre de 1920, cuando Martínez Anido era nombrado gobernador civil de Barcelona, se constituyeron las «Juventudes Sindicalistas de la C. N. T., para «responder» a los atentados cometidos por el Sindicato Libre.» 

La afirmación la estimamos gratuita, como la que a continuación transcribimos:

«De hecho, el Sindicato Libre no se cuidó de formar instituciones obreras y en su seno aparecieron grupos armados, similares a los del anarcosindicalismo, aunque de signo contrario.» 

Nos extraña mucho, además, esa rotunda afirmación del Rvdo. P. García Nieto, por cuanto en la relación de obras que ofrece como consultadas hace figurar «Los Sindicatos Libres de España», aunque apreciemos algunos errores en la referencia, como dar 1937 de fecha de edición, siendo realmente 1927, y citar «Baratech, Alfaro», como autor, siendo Feliciano Baratech Alfaro. Si la obra se consultó, el examen hecho debió ser muy somero, no obstante ser libro imprescindible para tratar de los Sindicatos Libres españoles. Entre otras razones, contiene la descripción de reuniones y congresos, así como de entidades dependientes de la organización. Insisto en que resulta raro pasar por alto el funcionamiento de entidades «libreñas» como los Sindicatos de Empleados de Banca, de la Catalana de Gas y Electricidad, para toda la región; de Peleteros, de Obreros vaqueros, del Mercantil, de Panaderos, de Carreteros, de Ferroviarios, de Peluqueros y barberos, de tabernas, bares y análogos; de cocineros, de doradores, de Albañiles y peones, de chocolateros, de espectáculos, de camareros y ramos de la piel, de Artes Gráficas, de curtidores y charoleros, de teléfonos, de profesiones varias; de cerveceros, de vidrieros, textil, del agua de Carpinteros y otros muchos más. De donde resulta que el Sindicato Libre se cuidó de encuadrar a sus afiliados en las consiguientes entidades profesionales, no obstante, el criterio de referencia.

"SOLIDARIDAD OBRERA" AL SERVICIO DEL ESPIONAJE ALEMÁN

Pero hemos de volver a Gerald Brenan para puntualizar ciertas cuestiones por él afirmadas.

Pestaña (8), al referirse al periódico «Solidaridad Obrera», dijo: 

«...Cuando los individuos que desempeñaban los cargos de administrador y director vieron que la organización abandonaba sus deberes y peligraba el diario por falta de medios económicos, en vez de confesarlo dignamente y llegar a la suspensión del diario si era preciso, optaron por el camino tortuoso de aceptar dinero del servicio de espionaje alemán...»

«El procedimiento seguido para aceptar aquellas cantidades que el espionaje daba fue la publicación de artículos muy bien documentados acerca de la emigración de obreros españoles a Francia. Quien quiera enterarse puede consultar la colección de «Solidaridad Obrera» de aquella época y lo verá. Se hizo una intensa campaña contra la emigración. Pues bien: las notas para documentarse y alguna vez los artículos ya escritos eran entregados al director de «Solidaridad Obrera» por un agente del espionaje alemán en determinados lugares de cita que se daban. Frecuentemente era un cafe. Y con los artículos y las notas, el precio correspondiente y estipulado.»

También quedó constancia de que los Sindicatos Libres fueron constituidos el 19 de octubre de 1919 y de que el general don Severiano Martínez Anido toma posesión del Gobierno civil de Barcelona el 8 de noviembre de 1920. Además de demostrar que aquél no intervino para nada en la fundación, pues se los encontró en marcha, cae por su base la afirmación de haber sido los «libreños» quienes tomaron la iniciativa en las represalias. Recomendamos el repaso de esas bajas sufridas por los «libreños», ya mencionadas, anteriores al nombramiento del general para gobernador civil de la Ciudad Condal. 

Brenan menciona la creación de un Sindicato de Banca, a despecho de la fuerte oposición de los banqueros. Esto podía hacer reflexionar a cualquiera, llevándole a pensar que los sindicatos libres no eran instrumentos de la Patronal, pero Brenan no lo entiende así. Además, podemos aclarar que en Barcelonia existía una sociedad de empleados de Banca y Bolsa, fundada precisamente por los propios banqueros. Y a principios de 1920 quedó establecido el Sindicato de Empleados de Banca y Bolsa, que obtuvo el reconocimiento patronal —tras muchas dudas— el 6 de noviembre del mismo año. Hasta el 17 de julio del siguiente no ingresó en bloque dicho Sindicato en la Organización «libreña». Comprendemos la contrariedad de banqueros que propala Brenan; pero los elementos de la Confederación Nacional de Sindicatos Libres fueron ajenos a la fundación que luego habría de engrosar sus filas.

Tomado de Comín Colomer, Eduardo: A pistoletazo limpio en las calles de Barcelona, Aragón Exprés (28/2/1973), págs. 18-19